Marius Torres. Lorelei

Lorelei

“But our Love it was stronger by far than  the Love

of those who were older than we

-of many, far wiser than we.”

POE

Arralada en la carn i en els somnis. Tan clara, 12 (6+6) A

que tu sola tenies uns límits en l’impur 12 (6+6) B

aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur 12 (6+6) B

de sarments oloroses, fumejat com una ara 12 (6+6) A

dins meu! 2 c

Deia la Nit: -¿No sents la meva pau? 10 D

Vine, ja deslliurat del desig que t’irrita, 12 (6+6) E

al paradís dels somnis on el meu cor t’invita. 12 (6+6) E

Amaga’t entre els plecs del meu sudari blau. 12 (6+6) D

I deia el Mar: - ¿No sents el meu cos que s’exalta, 12 (6+6) F

més profund en la joia sonora del combat? 12 (6+6) G

Inquiet en la fosca, vivament agitat 12 (6+6) G

igual que un llit d’amor... 6 h

-Negre mar, Nit més alta, 6 f

ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç! 12 (6+6) I

O somni, ¿què m’importa la febre amb què m’enganyes 12 (6+6)J

si a l’ombra tremolosa de les seves pestanyes 12 (6+6) J

trobo la rosa pàl·lida i amarga d’un somrís? 12 (6+6) I

Com una lira ronca, per la pluja de plata 12 (6+6) K

feien càlids arpegis les llargues mans del vent. 12 (6+6) L

¿Què salvava les flors al jardí? Mortament, 12 (6+6) L

les branques s’agitaven, dolorosa sonata 12 (6+6) K

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor. 12 (6+6) M

La nit era tot música. Les finestres obertes 12 (6+6) N

portaven, de les vastes avingudes desertes, 12 (6+6) N

aquella olor de terra de vent de la tardor 12 (6+6) M

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa, 12 (6+6) O

com, d’un foc d’agonies, un riu de vida fosa... 12 (6+6) O

Mories poc a poc i et tornaves, cantant, 12 (6+6) P

una ombra que tenia la forma del teu cant. 12 (6+6) P

Aquest poema fou escrit per Marius Torres al 1938 quan era al sanatori.

El poema està format per set estrofes de quatre versos cadascuna amb l’excepció de la primera i la quarta estrofes que tenen cinc versos

Estan compostes per versos alexandrins amb una censura. Hi ha algunes excepcions com l’últim vers de la primera estrofa que està format per dos síl·labes, el primer vers de la segona estrofa el qual és decasíl·lab i l’últim de la tercera i el primer de la quarta que són hexasíl·labs.

Respecte a la seva rima, podem identificar que és consonant i irregular en el transcurs del poema: ABBAC-DEED-FGGH-FIJJI- KLLK-MNNM-OOPP.

El poema s’inicia amb una citació de Poe que diu: “Però el nostre amor va ser molt més fort que l’amor d’aquells que eren més grans que nosaltres –de molts, molt més savis que nosaltres”.  Gracies a aquest epígraf del poeta Edgar Alan Poe podem veure la influència d’aquest autor en Marius i l’admiració que li tenia. Allan Poe formà part del romanticisme i per tant, té característiques del moviment que també es poden relacionar amb la poesia de Marius com la inspiració en la bellesa per la poesia, l’ànima com a part immortal de l’home i la concepció del amor que podem veure en el poema Lorelei. Aquesta citació correspon al poema Annabel  Lee, on mostra un sentiment per sobre de la mort, de la mateixa manera que en Lorelei.

El títol Lorelei va referència al penya-segat Lorelei, a la part alta del Rhin, és un trajecte molt perillós ja que molts mariners han perdut les seves vides en aquest indret, és per aquest motiu que va néixer, d’influència grecollatina, la llegenda de Lorelei. Lorelei fou una dona traïda pel seu amant, aquest fet li causà tant dolor que va decidir posà fi a la seva vida en aquest penya-segat. Més tard, aquesta es transformà en una sirena que es situava en aquest lloc i es dedicava a conduir als navegants cap a la mort, a causa del rancor que tenia al seu amant traïdor.

Aquesta llegenda es pot relacionar directament amb el poema. D’altra banda Lorelei representa la dona-simbol, la dona ideal que atrau al jo poètic i a la vegada és un misteri que provoca l’atracció del poeta.

En la primera estrofa del poema el jo poètic descriu el seu estat físic i mental, presenta l’atracció que li produeix la dona, ja que parla d’un arrelament, una fixació profunda en la carn i en els somnis. Mostra com aquesta dona té la capacitat de penetrar profundament en ell, creant-li un fort desig i una forta passió, que alhora li provoca sofriments, ja que capta els seus deliris i crea una mena de foc en el seu interior, captivant-lo.

En la següent estrofa apareix una personificació de la Nit que conversa amb el jo poètic. Aquesta el convida a anar a ella, al paradís dels somnis, on trobarà la pau.

En la tercera estrofa s’introdueix el Mar que també es dirigeix al jo poètic aportant-li serenor i equilibri a la situació, però a la vegada s’exalta, ja que està agitat, fet que el compara amb la força del amor. Totes dues personificacions fan referència simbòlicament al amor, que el crida, ja que la sirena l’atrau cap a ell, cap a aquesta mort.

En la quarta estrofa el jo poètic es dirigeix al somni, expressant-li la poca importància que li dona al fet de ser enganyat, ja que aquesta atracció que sent per la dona és molt més forta que la seva consciència. En aquesta estrofa Marius Torres pretén mostrar la força de la passió amorós, la lluita entre l’instint i la raó, el somni i la realitat, i així mostrar la força d’aquest desig que el jo poètic sent cap a la dona.

Finalment, en les tres últimes estrofes mostra la situació que queda ja, després de deixar-se emportar per el desig i la incapacitat de controlar-lo, és a dir, com el jo poètic accepta la mort. És un cant melòdic de la vida i de la poesia; parla de les flors del jardí que el vent s’enduu, com la mort s’emporta la vida, relacionant-lo a la vegada amb els sons de la música. En la estrofa següent podem veure com relaciona la nit amb la música. Parla del vent que porta l’olor de la terra a la tardor, moment de la vida en el que ens aproximem a la mort, també el transcurs i l’aproximació cap a aquesta mort, transformant-se en un simple ombra que té la forma del seu cant i per tant, fet que el podem relacionar amb que tan sols queda un petit record de la seva vida.

Respecte a l’estructura del poema, el podem dividir en diferents parts: una primera part com a introducció que correspondria a la primera estrofa, una segona part que seria de la segona a  la quarta estrofa, moment en el que es debat en aquesta lluita entre la raó o l’instint, i una tercera part que la situaríem a les tres darreres estrofes on el jo poètic es decantaria per l’instint i per tant, mostra aquesta aproximació a la mort a causa de la seva passió amorosa.

En aquest poema podem veure com els sentits queden clarament representats: la vista (el foc, les flors), l’olfacte (l’olor de terra del vent de la tardor, les flors del jardí), l’oïda (tot música, càlids arpegis)... per tant hi ha una presencia sensitiva. A més també dóna molta importància al cromatisme amb vermells, blaus, negres...

En el poema destaquem la presència del tòpic llatí tempus fugit que fa referència al ràpid transcurs del temps, la seva fugacitat.

La temàtica d’aquest poema és molt diversa. D’una banda apareix la naturalesa, de la qual fa descripcions a fi de mostrar l’estat d’ànim i la situació, a més l’autor relaciona aquesta naturalesa també amb la música, fet que permet potencialitzar el correlat.  Un altre tema presentat és la mort, com un destí personal, de manera serena. I finalment, apareix el tema de l’amor. A Lorelei es canta la creació i la mort de l’amor passional, viscut en “aiguabarreig de deliris” i un món oníric.

Per tant, el tema principal és la presència, en l’interior del jo líric (“dins meu”) d’una barreja de deliris: passions, desigs, entusiasme, d’un amor apassionat, instintiu i inconscient produïts per una figura femenina. D’altra banda, mostra la dualitat amor/mort.