Marius Torres. Canço a Mahalta

Canço a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels 12 (6+6) A

Fem el mateix camí sota els mateixos cels. 12 (6+6) A

No podem acostar les nostres vides calmes: 12 (6+6) B

ens espera una terra de xiprers i de palmes. 12 (6+6) B

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau, 12 (6+6) C

sento, com si em seguís, el teu batec suau. 12 (6+6) C

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, 12 (6+6) D

de la font a la mar – la nostra pàtria amiga. 12 (6+6) D

Aquest poema fou escrit per Marius Torres al 1937, moment en què ja portava un temps ingressat en el sanatori  i havia tingut l’oportunitat de conèixer a Mercè Figueras, la qual es converteix en la dona inspiradora de la sèrie que rep el nom d’aquest poema, Cançons a Mahalta. Aquesta sèrie juntament amb altres apareixen a partir d’una indagació del autor en la seva pròpia vida emocional i moral.

El poema està format per quatre estrofes de dos versos, és a dir, apariats els qual són alexandrins, de dotze síl·labes i que contenen una censura a la meitat del vers.

La rima és consonant (AABBCCDD)

La primera estrofa del poema parla de dues ànimes, la del poeta i la de Mahalta, que són comparades amb dos rius paral·lels. Aquesta comparació pretén expressar la dificultat i la impossibilitat d’ajuntar les seves vides, presentades com rius (símbol molt utilitzat en la literatura), els quals són paral·lels, fet que genera aquesta  impossibilitat d’unió i per tant, de l’amor impossible. Podríem pensar que aquesta impossibilitat ve donada per la malaltia que tots dos pateixen.  A més, en aquest primer vers també apareix una personificació corren les nostres ànimes que fa referència a ells mateixos, a les seves vides. 

En el següent vers afegeix que fan el mateix camí sota els mateixos cels, aquestes paraules les podem identificar amb el fet que tots dos estan en el sanatori i caminen cap a la mort.

En la segona estrofa torna a fer esment a la dificultat d’unió de les seves vides a les que atribueix l’adjectiu de calmes promogut per la tranquil·litat que envaeix tot el sanatori. A més, mitjançant el simbolisme amb una terra de xiprers i de palmes, fa encara més present aquesta separació que hi ha entre tots dos.

Respecte als xiprers, representen la mort, el final de la vida i això té relació amb les vides de tots dos ja que són conscients de la proximitat de la mort per la seva situació. Aquest simbolisme ve degut a que els xiprers acostumen a estar en els cementiris. Les palmes tenen un sentit de benedicció, ja que foren utilitzades en l’arribada de Jesús, que celebrem a les processons de diumenge de Rams

Aquesta relació amb la mort la podem situar en dos àmbits: en les vides de tots dos, com ja he comentat però, també, a nivell general: per la quantitat de morts innocents a causa de la guerra civil.

En la tercera estrofa parla dels meandres que són les voltes sinuoses que fa un curs d’aigua, és a dir, el camí del riu.

Aquests poden simbolitzar les voltes que fa la vida, el seu trajecte. A això, el poeta afegeix colors com són els grocs de lliris, que són les flors decadentistes per excel·lència, i verds de pau, que plasma el verd com un color tranquil, que no excita com la tranquil·litat de les seves ànimes. El poeta continua explicant el que sent i és el que segueix el seu batec suau, és a dir, que d’alguna manera, tot i la impossibilitat de la unió del seu amor, ell el sent.

La quarta i última estrofa té una forta relació amb la tercera ja que continua explicant els seus sentiments. El poeta diu escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, amb la seva aigua, parla d’ella, de Mahalta, dels seus sentiments que segueix paral·lelament a l’autor i que també té inquietud per la dificultat d’aquesta unió i per l’aproximació a  la mort.

A l’últim vers mostra el transcurs que fa l’aigua: de la font al mar. La font és el naixement, l’inici de la vida, per tant, i la mar, on van a parar tots els rius i simbòlicament,  totes les vides, és a dir, la mort. Finalment, l’autor relaciona aquesta mar amb la nostra pàtria antiga, aquesta identificació està relacionada amb la vida que tots dos junts deixen enrere, tot el transcurs viscut fins al moment.

Podem identificar en el poema una relació entre l’estructura externa i l’interna. Primerament, podem dividir el poema en dues parts: les dues primeres estrofes plasmen la situació, relacionant el paisatge amb els sentiments del poeta mitjançant els simbolismes. (a causa d’aquest aspecte es podria considerar com una visió panteista, que consisteix en la identificació del paisatge amb els sentiments) i una segona part que correspon a les dues altres estrofes que mostren més intensament els sentiments del poeta.

Seguidament, podem relacionar els aspectes formals amb el contingut, ja que el reforça: la disposició dels versos alexandrins, agrupats de dos en dos, és a dir, apariats, suggereix els curs paral·lel dels rius, la imatge d’aquest amor impossible, és a dir, les vides  i l’absència d’encavalcament subratlla el ritme tranquil de les vides.

El poema està ple d’analogies, per tant, hi ha una continua metàfora i una forta presència del simbolisme amb el riu i la vida i la mort amb el mar, els xiprers...

El poema Canços a Mahalta mostra la impossibilitat d’una relació amorosa i la impossibilitat de viure junts.

En nom de Mahalta té diverses interpretacions: d’una banda pot fer referència a una reina medieval catalana, l’esposa del Comte d’Estopes, enterrada a la catedral de Girona, el nom de la qual podia agradar al poeta per l’encís fònic i la seva puresa i sonoritat d’acord amb aquest amor al que canta. D’altra banda, hi ha qui creu que neix com a fruit de la contracció ma – alta “la meva alta”. De manera que, el jo poètic construiria una imatge femenina des del respecte i l’elogi, fent referència a les midons trobadoresques o a la dama stilnovista. I finalment, podem trobar una altre interpretació, en la qual mahalta és una paronomàsia, figura retòrica fònica que consisteix en l’alteració d’un fonema respecte a l’adjectiu malalta, de manera que amb aquesta introducció del fonema s’obté un misteri al nom de malalta.

Podem trobar diverses connotacions bíbliques en el transcurs del poema, fen esment al déu cristià, per exemple a l’últim vers amb “font” ja que és Déu qui ens dóna aquesta vida.

En el poema apareix destacablement el tòpic clàssic vita flumen, que mostra la vida com un riu que flueix constantment i que mena fins al mor, que representa la mort, tot i que també podem identificar el tempus fugit, el temps transcorre com el riu corre i les vides se’n van.

En aquest poema apareixen diversos temes:

-    - La natura: presentat des dels motius de la natura que permeten confegir o reflectir imatges com és el cas del riu, dels xiprers...

-     - La mort des d’un punt de vista positiu com una nova vida, l’antiga pàtria, la qual és eterna i tranquil·la.

-     -  L’amor: plasma un platonisme sentimental ja que és una relació distanciada, amb harmonia espiritual però és impossible aquesta relació a causa de la situació en la que es troben.

-      - La música: la música també té un paper important, ja que en el mateix títol ja ho diu “cançó”, tot passa per aquesta, i és la que dóna placidesa, tranquil·litat, serenor.